Hola haijins! Ha passat molt de temps des de la darrera entrada, però entre l’estiu i preparar oposicions, he tingut el blog una mica deixat de banda.
Aquest cop us porto una història sobre com vaig viure el confinament i la desescalada a través d’uns quants dels haikus que vaig escriure durant aquells mesos, la dividiré en dos parts.
El confinament ens va atrapar a tots a contrapeu, d’un dia per l’altre, i jo no vaig ser-ne una excepció. Visc en un barri amb molt arbrat, amb parcs i zones verdes… això va fer que els primers dies notés especialment la manca de verd a casa meva, no tenia cap planta i això em va provocar molta angoixa.
No recordo el nom
de les flors que ja no hi són.
Al balcó fa fred.
Per sort, vaig recordar que hi havia una ocelleria oberta a prop de casa on tenien plantes i hi vaig poder comprar-ne dues, una de fulles verdes i una de fulles rogenques, les vaig demanar fàcils de cuidar ja que sempre he estat més aviat maldestre amb les plantes. Aviat van presidir la taula de la terrassa i em van fer companyia en el lloc de la casa on més vida feia.
Entre el roig i el verd,
la tetera conté el te.
La vida al balcó.
Els dies es van succeir i van arribar algunes tempestes de primavera, de fet, vaig aprendre una paraula nova relacionada amb elles: petricor, que és el nom que designa l’olor que deixa la pluja damunt la terra seca i la vaig voler utilitzar. També van ser moments on vaig jugar amb les paraules i els llibres per fer exercicis amb els meus alumnes, ja que vaig fer algun haiku amb el nom de llibres de literatura.
Plou en diagonal,
la flaire del petricor
arriba a casa.
(Homenatge a Rodoreda, Calders i Pérez Sierra)
Jardí vora el mar
L’ombra de l’atzavara
Llavors, els peixos.
Tot i l’aprofitament del temps per jugar als jocs pendents, a baixar la pila de llibres per llegir, a les xerrades per skype… el tancament començava a passar factura i em notava ofegat a casa meva.
Cansat de mirar
els arbres des del bacó.
És primavera.
I així van anar passant les setmanes, va arribar la desescalada, però això és una altra història…
